Visites, Berlin i més...

Vale, ja sé què penseu: què aquest blog esta més aturat que la cua de l’INEM, o que el porter del Reial Madrid. Vale, ja sé que no he actualitzat en gairebé un mes. A la meva defensa puc dir que no he tingut gaire temps, i no precisament perquè m’hagi anat de parranda (perquè de parranda només m’he anat un dia) sinó perquè entre visites, treballs i mogudes no tinc massa temps per ficar-me a explicar la meva vida a traves de la xarxa. Així que farem un resum del què m’ha passat. Abans però, faré una consideració:

- No sé què li ha passat al meu teclat però s’ha tornat boig, be, super boig. Quan intento escriure un accent, just apretar la tecla em surt això: `` . O sigui, ara li donaré com si anés a escriure un accent a una “a”: ``a. No sé si s’entén...si li dono per fer un accent a una “e” em surt això: ´´e. I no sé perquè passa això però em molesta moltísim perquè llavors he d’anar amb el corrector del word, que va de llest però no en té ni idea, corregint les paraules que porten accent i a les que no les marca com a falta les he d’anar revisant i fent “copia i pega” dels accents què m’ha posat el corrector. Si algun informàtic, bona persona, veu això que s’apiadi de mi i em digui com puc solucionar-ho, i que no em digui el què em diuen els foros d’Internet, on només he trobat: “eso es que el teclado se ha desconfigurado. Comprate otro, No son caros” (Gràcies, però jo tinc un portàtil...eeeh? Què si que és caro!) i també m’han dit que: “ eso es que se ha desconfigurado el idoma del teclado ves a unapartatdelpaneldecontrolquenosabianiqueexistia i dale a configuracion en espanyol”. Doncs, no perquè això també ho he fet i no s’ha solucionat. Atxudeu-me!!!

De visites:

Be, l’ultima cosa que havia explicar era allò de l’exposició aquella fastigosa. Bé, després d’allò van venir les vacances que van començar amb la visita de la Sylvie (la mare del François). Vam aprofitar per anar a Brugge i vam aprofitar que és francòfona per no fer cap esforç en tema lingüístic. Què bé. Brugge no està mal,és així com un poble medieval amb carrers petits, canals, cases típiques. Bueno, com deia la meva guia “muy pintoresco” . Sí, clar, però pintoresc també ho és “el establo de mi aguela” i no surt a les guies de viatge. A veure, no és que sigui lleig, que no ho és, què és maco, coi, però que semblava una mica com un decorat de cine. Vam aprofitar també per fer un passeig en un vaixell, on hi havia un senyor que feia explicacions en francès, en anglès i el flamenc però que a mi em sonaven totes en la mateixa llengua, sort que la Sylvie ens va anar traduint. Al final, el senyor aquest va demanar explícitament que li donéssim una propina per les explicacions (aquest encara no s’ha enterat que hi ha crisi) però com que som així no li vam donar res (que ja s’ho cobren en els 7 euros que et claven per mitja horeta de passeig).

Al dia següent va venir el Raül que ens va alcoholitzar de mala manera (uiii, “lu” què he dit...!). Be, no era tant per ell, sinó per dos factors: jo porto bastants mesos que com a molt molt molt em prenc tres birres al mes (ja se que és el país de la cervesa i tal però tampoc no m’ha vingut de gust). El segon factor és que Brussel·les és tan avorrida per fer turisme que quan has donat unes quantes voltes pel centre i has anat a parar tres vegades a la Gran Place, la conversa mes habitual es: anem a fer una birra? Així que vam anar al Delirium que és el bar que té el record Guinnes de més birres del mon (es diu que tenen unes 2000 birres diferents), vam entrar a les 5 de la tarda i vam sortir gairebé a les onze. Al dia següent vam fer el típic tour per Brugge però a la tornada vam parar a Gant. Gant és més lleig que Brugge però té més encant, almenys no sembla un decorat. Allà el què hi ha son tres edificis importants junts: l’Ajuntament (que ara és un Mango), una església en honor de no sé qui i la catedral. A aquest últim hi ha l’Adoració del Xai Místic. I això què és? Un grup punki? Una secta? No, és un políptic. Ha quedat clar llavors, no? Bé, un políptic vindria a ser un retaule, en aquest surt Déu que és un xai, i per això és místic, i tothom l’adora perquè és Déu encara que sigui un xai, i també surt Jesucrist que està content perquè el seu pare és un xai i posa els peus damunt del xai, que no nomes és el seu pare sinó que també és déu. Una cosa una mica rara. Es veu que els creadors d’aquesta meravella son dos germans holandesos. Dos germans holandesos acabats de sortir d’un coffee-shop. Què això últim s’ho van deixar de dir. Be, això ho explico però jo no he vist el políptic aquest famós, més que en foto perquè s’havia de pagar per entrar a veure’l...

Al dia següent a la nit, ens vam anar a Dusseldorf a veure a la cosina del Raül (la Fanny) que ja la vam conèixer un any que vam anar allà a casa del Tio Esteban (el seu pare). Be, la Fanny viu allà i vam estar a casa seva on ens van acollir molt calorosament (no és irònic, eh?). Per sort nostra, va fer un temps magnífic, a la tarda següent vam anar a la riba del riu Rhin a Dusseldorf primer a prendre un gelat a una terrassa perquè feia un calor impressionant per aquella latitud i per aquella època, així que em vaig dedicar a prendre el sol alemany en màniga curta (per primer cop des de que estic aquí). Després vam anar amb uns col·legues seus al que li diuen la “Platja”. Bueno, és com una riba del riu on hi ha una explanada amb sorreta i tal...però van fer una foguera i van portar birres per a tot Dusseldorf (que aquests alemanys tenen un fetge...). Allà vam conèixer a un noi que era alemany però que els seus pares son del Cabanyal, li vaig dir de l’existència del documental de “A tornallom” però no m’enrecordava del nom. Bueno, vaig fer gestions i gràcies a la ajuda d’un dels meus valencians preferits vaig descobrir que hi ha una pàgina web on es pot veure, subtitulat en francès. Suposo que si parla castellà i entén el català, ho podrà entendre no?.

Berlín m'ha encantat

(Per a aquest apartat aprofito el mail que li vaig enviar al Roger i així vaig mes ràpida)

Després d’aquestes visites vam aprofitar que encara ens quedava una setmana de vacances per anar-nos a Berlín. El viatge va anar molt bé, però de poc que no perdem el vol...però no per culpa nostra sinó per culpa de la il·lustríssima "Societé National de Chemins de Fer Belges". Resulta que anar a l’aeroport surten dos trens "Express" a l’hora, un a en punt i l’altre a i mitja. Nosaltres per anar bé, havíem d’agafar el que sortia a la mitja. Total que quan arribem a la Gare du Midi resulta que el tren havia estat cancel·lat, tothom estava allà amb maletes cagant-se en tot, llavors davant la pressió, van posar un tren especial que sortia a "menys deu minuts", però no van dir la via què era, llavors tothom s’esperava a l’andana que havia de passar el tren fantasma de les dues i mitja. Llavors, algú va anar a comprovar un altre cop les pantalles als vestíbuls i va tornar cridant que el tren parava a l’andana 15 que era la que quedava just en front de la que estaven nosaltres. Just diu això i arriba un tren. Total que la penya va començar a córrer com bojos, intentant agafar aquell tren....Era de por. Jo tenia ganes que algú poses una bomba a l’aeroport per a què el proper que preguntés "A quelle heure est le train de l'aéroport arrivé? Dir-li: A ninguna! Perquè l’aeroport ja no existeix, s'ha destruit....!! Bueno, al final vam sortir gairebé a les 3 en punt. A més, l'aeroport de Brussel·les és enormíssim, des de que entres fins que arribes a la teva porta trigues com mitja hora, de baixar, pujar, escales, cintes, controls, bueno, que es fa etern. Així que vam anar corrent fins a la nostra porta, amb les maletes en l'aire i mig atropellant a tots la penya que anava amb la calma. A l’aeroport de Brussel·les, com és tan gran, hi ha com una mena de cotxets d’aquells com els dels camps de golf, per portar a la gent gran o amb problemes de mobilitat...per desgracia meva, no va passar-ne cap, perquè si arriba a passar em pujo allà, li poso al conductor la meva super-navalleta multiusos suïssa al coll, i li dic: a la puerta 56! I si me hace caso no le va a pasar nada!! Total, al final el vol va arribar tard. Tant de córrer per res.

Vam arribar a Berlín i només vam tenir temps per anar a l'hotel, que estava a la conxinxina i davant d'un cemintiri ( en realitat, no estava mal i ens contava 10 euros la nit, però estava lluny i el bany era compartit) i d'anar a fer una birra pel centre. Al dia següent vam anar a veure els museus, el d'art modern que no em va agradar gaire, perquè tot era els típics quadres tots negres amb una ratlla verda, i el museu d'art clàssic que tampoc em va agradar perquè tot eren imatges bíbliques o de nobles gordos. Després vam anar a veure el memorial del mur, que estava una mica lluny i hi havia una exposició i així. Al dia següent vam anar a la Postdamer Platz que mola bastant, allà hi ha com una part del mur que no van tirar i havia com dos paios disfressats de soldats de la RDA i de la RFA i et deixaven fer-te una foto amb ells i la bandera de la RDA. Allà també et feien com una rèplica d’un visat de l’època del mur dels que utilitzava la gent per passar la frontera. Jo li vaig comprar un al meu pare, perquè el meu pare s’havia enfadat amb el meu germà perquè el meu germà va anar a Alemanya al Nadal i li va dir: traeme algo tipico! I el tio li va portar una bandera alemanya. Si bueno, mes típic què això no hi ha res, però com a souvenir te tela, i mai millor dit. Total, que per a que tingués alguna cosa millor d’Alemanya li vaig portar el visat aquest. Diuen que en temps de crisi és quan t’has d’arriscar amb nous negocis i així, que la crisi premia el risc. Bueno, això s’ho creuaran ells. Be, el fet és que a mi se m’ha acudit una idea. Per què no ens posem a les Rambles vestits de requetés i ens posem una estanquera darrera,que els guiris ens facin fotos i posen un cartell que posi “obtenga un certificado de buena conducta con el sello del obispado para poder cobrar a fin de mes. Es una orden!”? Bueno, jo ho dic en broma, però aquí ho deixo. Què per cert, l’altre dia vaig veure a l’APM que hi ha un senyor que es passeja per un poble de no sé on, però que el tio és igual que Franco, que la gent es caga de por quan el veu...home que jo dic, si ja tens aquesta desgracia d’assemblar-te, a sobre no et posis com ell...jo què se, deixa’t el cabell llarg, o barba o fes una col·lecta per fer-te la cirurgia estètica...però és que a sobre el tio anava allà amb el bigotet...que jo crec que ho feia a posta per assemblar-se al Franco. Bueno, que el tio aquest és de lo peorcito, vaya.

Be, canviem de tema, que ens desviem. Vaig a explicar-vos el meu periplo constitucional: aquella mateixa tarda vaig voler anar al Reigstag a veure si podia comprar la Constitució Alemana, per a la meva col·lecció de Constitucions (sí, faig col·lecció de Constitucions dels llocs on he estat i no me n’avergonyeixo... però de moment només tinc 5: l'espanyola del 78, l'espanyola del 31, la francesa, la cubana i l'Alemana, i aviat tindre la belga) Be, he estat a mes llocs però quan tenia 16 anys encara no tenia consciencia constitucional. Bueno, al Reigstag em van dir que no en tenien però que anés a la botiga del Reigstag que estava com a la porta de Brandenburgo. Mentida. On m’havien dit només hi havia un "Starbucks Coffee", una botiga de souvernirs i la oficina de la Unió Europea. Bueno, vaig optar per entrar a aquesta última. Allà una senyora molt amable em va explicar que no en tenien. Però que anés a l'Oficina de Premsa i Publicacions del Parlament, a un parell de carrers més enllà. Molt lògic. De camí cap allà vaig veure una llibreria on venien l’estatut dels membres del Parlament Alemany. Vaig pensar que si venien aquella cosa tan friki, bé podrien vendre la constitució. Així que vaig entrar, allà hi havia un vell que xapurrejava una mica d’anglès, però no m’entenia ni quan li deia "Bill of Rigts" ni "Constitucions" ni "Fundamental Law", així que al final, ho vam buscar a un diccionari anglès - alemany. Em va dir que no ho tenia però em va explicar la seva vida: em va dir que la llibreria era del seu fill, però que ell l’ajudava, que no era de Berlín que s'havia mudat un cop havia caigut el mur i em va desitjar sort en la meva cerca. Tot això m’ho dir dient-me algunes coses en angles i altres buscava la traducció al diccionari. Bueno, després d’això vaig anar a l'Oficina aquesta, em va atendre una noia molt maca, que parlava entre anglès - italià i així ens vam mig-entendre. Em va dir que sí que tenien la Constitució, quin alleujament! Però quan me la va anar a buscar em vaig desil·lusionar perquè em va venir amb un llibret escrit en alemany i em va dir que traducció anglesa no tenien. Bueno, em vaig quedar aquell en alemany i em va recomanar que anés a una llibreria gegant que hi havia a prop a veure si allà ho tenien. Abans però, vaig tornar a passar per la llibreria del vell per dir-li que només l'havia trobada en alemany ja que havia estat tan amable amb mi. El tio, llavors, va aprofitar per intentar-me vendre el mateix diccionari alemany -anglès on havien buscat les paraules abans. Què cabron. Es reia i em deia "solution, solution". En realitat m'ho deia de bon rotllo i em vaig riure bastant. En fi, em vaig recórrer moltíssimes llibreries i botigues de records i tothom era super amable però a cap lloc la tenien, tot i que ja era més fàcil dir què volia, com que tenia el llibret aquell els hi deia: I want this, but in English. Al final em van tornar a dir que anés a la botiga del Parlament, jo els hi vaig dir que no l'havia trobada però resulta que el paio que m'ho havia dit al principi, em va dir malament el carrer. Vaig anar a la botiga parlamentària, però no entenia per on estava la porta, hi havia moltíssims polis perquè allà està l’ambaixada americana i britànica, no sabia per on s'entrava i jo ja havia donat bastant la nota, passat 7 vegades per davant mirant a tot arreu. Allà al costat però hi havia l'Oficina de Turisme i just vaig entrar vaig veure que hi havia un dels currantes que duia a la xapeta aquella la bandera espanyola, en plan "hablo espanyol" així que vaig pensar: tu, espanyol, m’ajudaràs. Bueno, el xaval s'ho va currar però era una mica tonto. Va trucar al Parlament però no li agafaven, llavors em va dir que "claro, como no és una cosa muy relacionada con Alemania..." i jo pensava, "però seràs colgao, són les lleis bàsiques però no tenen res a veure amb el teu país, regeixen tota la teva vida però res, eeh?. A més em va dir que el llibret que jo tenia no era la Constitució. En aquest moment, se'm va caure l'ànima als peus, però llavors em diu "es que eso son las normals fundamentales, pero la constitucion es un libro mas gordo..." No m'ho podia creure: a veure xaval, la Constitució i les normes fonamentals és el mateix, el que passa que li dieu diferent i una Constitució sempre és un llibre petitíssim...perquè només són els principis fonamentals....Bueno, el noi era tonto i no em va ajudar gaire. Després d’això vaig tornar a la gespa de davant del Reigstag on m'esperava el François que s'havia quedat dibuixant al Parlament però que per aquestes alçades ja l'havia dibuixat 4 cops, vaig tornar pensant que en aquell país és més fàcil reformar la Constitució que trobar-la. Em vaig consolar pensant que per a la meva col·lecció la versió alemany molava prou i que si per casualitats de la vida algun dia necessitava la Constitució la podria trobar a Internet traduïda segur, com a mínim a l’anglès.

Mes visites

Just tornar de Berlín, van venir els meus pares. En aquesta ocasió, vam aprofitar per menjar bé i pegar-nos capritxos com gofres o patates fregides. Com sempre vam anar a fer una volta pel centre, vam anar a l’Atomium, al dia següent van anar a Brugge. El dijous, com que jo tinc un espai de dues hores entre les 12 i les 14 entre dues classes i sempre m’avorreixo soberanament perquè he de dinar sola, els hi vaig dir de quedar prop de la uni per anar a dinar. Total, que vam anar a un super restaurant del costat de la uni. A l’hora dels postres el tio ens suggereix creps amb gelat i amaretto, i jo dic que jo si què ho vull, que ja m’ho esta portant. Però no sé si les creps les estaven portant des de Lieja amb un carro tirat per dos burros vells o què però allò no arribava i jo que tenia classe. Vaig haver de marxar sense menjar-me la crepe aquella. Això, no és el pitjor, arribo a classe i ja vaig sospitar perquè nomes hi havia com 10 persones i la majoria érem els Erasmus. El profe sempre arriba tard però aquell dia ja passaven 15 minuts i la gent començava a marxar. A i 20 ja marxava tothom, així que vaig pensar que per molt que vingués el professor tampoc faria classe per les parets així que vaig marxar pensant en la meva pobre crepe. Me’ls vaig trobar a la sortida del restaurant. La meva crepe se la van menjar entre el meu pare i el François. Quina ràbia. I tot per una classe que no existia. El cap de setmana vaig anar amb els meus pares a Amberes. Amberes és la ciutat dels diamants, i ja es nota. Es una ciutat bastat pija, molt burgesa, amb moltes cases així com senyorials, com si no hi hagués arquitectura popular. A mes, feia un vent per morir-se. Per culpa d’aquest vent, el dia següent tenia otitis, bueno, tenia mal d’orelles. Estàvem a l’apartament que havien llogat els meus pares i la meva mare va i em suelta que el senyor que els hi lloga i que viu al pis d’abaix és veterinari i que m’ho podria mirar. Jo al principi em va enfadar (què et penses que sóc, un cavall?) però llavors vaig pensar que si l’home aquest em podia mirar i dir-me: “sí tens otitis” jo m’estalviaria 20 euros de metge (perquè aquí el metge es paga i jo ja vaig tenir otitis al març). Total que vam baixar. El veterinari estava allà a casa seva fotent-se unes natilles, li van explicar i la seva dona que és argentina ens va dir que ell no podia dir-me això i que m’anés a l’hospital. Jo vaig passar d’anar a l’hospital perquè, tot i que no he anat mai a un hospital belga, hi ha coses que son internacionals com ara que si vas a un hospital et toca esperar-te dues o tres hores. Així, que vaig seguir el meu procediment habitual que és aguantar-se el dolor fins que no pots més i els peus et porten sols fins al metge. Al final, vaig anar al metge i em va omplir d’antibiòtics, d’uns sobres fastigosos, d’ibuprofens i d’unes pastilles que em donaven taquicàrdia. A sobre, volia donar-me un protector d’estòmac.

Ultima setmana de classes
Aquesta setmana passada va ser l’última de classes. Ja us havia parlat de la meva profe de francès que és molt catxonda i s’ho curra molt. Doncs aquesta ens va convidar a una festa a casa seva per celebrar que havíem acabat. Una cosa una mica rara, no? Fer festes a cases de profes. Be, allà un xaval que és valencià havia fet una paella que li va quedar bastant bé i hi havia com un pica pica. També hi havia molts italians, alguns nòrdics i un xaval xines que era la risa. No parava de fer fotos a la paella i, en general, a tot. Jo vaig portar un patxaràn a la festa que es va acabar en un pis-pas, tot i que no hi havia gel, però la penya s’ho fotia com si res.

No us penseu que perquè ja no tinc classe m’estic sense fer res. Doncs no. De moment estic treballant en “Madame Lirmen: la venjança”. Madame Lirmen és la professora que em va dir allò de l’exposició (que no es diu així en realitat, però com que jo tinc una decència prefereixo donar-li l’anonimat, però em feia gracia posar el nom com si fos d’una peli). La venjança és perquè com que em va dir allò de l’exposició, el treball ha de quedar en un francès perfecte perquè es mengi amb patates (fregides) tot el que em va dir del meu francès. Be, en aquesta venjança m’ajuda la meva profe de francès, eh? No ho faig jo sola. A banda d’això també he de fer dos exàmens i un altre treball que de moment, no tinc temps de fer-ho ni en el planning virtual que m’he fet. En realitat, ho porto tot força malament, per una banda perquè el treball aquest del Caucàs, m’ha quedat força fluix. Per l’altre perquè em vaig deprimir d’escoltar les preguntes que li feien a la profe el dia de l’ultima classe d’abans dels exàmens. Un li va preguntar quina diferència hi havia entre els drets civils i els drets cívics. A mi, si em preguntessin això diria: la suficiequè ?. Però la professora li va dir: oh! però tu no has fet sociologia política interna? Això ho hauries de saber....! Després la gent preguntava sobre coses que jo no havia sentit mai.

...i el què queda:
- Acabar el treball del Caucàs, i ostiar a qualsevol que em parli del Caucàs en els pròxims 10 anys.
- Fer el treball pendent
- Resum de dos llibres
- Aprendre la diferencia entre drets civils i drets cívics
- Que vingui el meu germà i anar a Amsterdam
- Tancar el compte corrent, la garantia, la inscripció de la Commune
- Fer papeleo de la uni
- Tornar a Barcelona on tinc coses pendents (acabar una tesina, potser?)
- Si res d’això no surt be, tirar-me a la via de l’AVE tot just arribi a La Sagrera
- Arreglar el tema dels accents de l’ordinador

Fins prompte!

(Com que és gairebé la una de la nit, no penjaré fotos però faré una propera actualització només de fotos).

Catalans a Brusse·les i exposicions de la vergonya

Bé, donades les demandes per l'actualització, aquí n'arriba una de nova...Abans de res ja us aviso que serà una actualització llarga, així que si teniu pressa, heu quedat o esteu escaquejant-vos del curro, ja us aviso que arribareu tard o us acabaran pillant, perquè això va per llarg...
Banalment, i en primer lloc ha arribat una mena de “primavera”; bé, fa més calor, però tampoc moltíssima i jo encara no em fio del termòmetre de la farmàcia que avui marcava 20 graus...A més, no sé si és la primavera, la humitat, els bitxos o què però tinc el nas ple de mocs, amb una al·lèrgia que no veas...perfecte. Com que aquí també han canviar l’hora, els dies s’han anat fent més llargs hi ha llum fins les 20:30 o així. Així els dies se’t fan més llargs, per bo o per dolent.

Els 10.000 a Brussel·les per l’autodeterminació (?)
No sé si sabeu que va haver-hi una manifestació a Brussel·les que intentava aplegar 10.000 catalans suposadament a favor de l’autodeterminació. Això va ser el 7 de març. Jo vaig anar, no perquè m’agradi el tema aquesta de “vull un estat català europeu” més que res perquè d’Europa no en vull saber gaire (eren aquells que volien que treballèssim 65 hores, us enrecordeu?) i perquè el tema de la independència, així sense res més darrere em sembla una posició una mica feble. Total que jo vaig anar però per tres raons:
- fer un estudi sociològic del tipus de catalans que va a aquesta manifestació
- veure a un col·lega de la meva classe (de la ESO...) que venia sol
- cantar els Segadors cosa que sempre emociona molt
Bé, en realitat vaig anar perquè pensava que la manifestació era a la tarda i a les 9 del matí el meu col·lega ja m’estava trucant per dir-me que havia arribat a la Gare du Nord; jo pensava que estava sol (en realitat ho estava però envoltat de milers de catalans) així que vam anar cap allà. Només sortir del metro per anar a buscar-lo em vaig trobar com una munió de catalans amb estelades blaves i altres símbols. Total, que ja que estava a la manifestació vaig aprofitar per fer l’estudi sociològic. La manifestació en si era bastant estranya:
- per una banda hi havia un bloc enooooorme de les JNC (Joventuts de CDC). Què passa? Que no noteu la crisi vosaltres o què?
- El bloc d’ERC era petiiiit petiiit i a sobre estaven tots desperdigats per allà, donant una imatge d’unitat una mica discutible.
- Coses rares que jo no havia sentit en la meva vida, com ara, Catalunya Acció o Acció Catalunya o algo similar. Inèdit.
- Els del Vlan Blok: Aaaarrghhh! Això seria com l’ultra dreta flamenca independentista... i què pintaven allà? Doncs mira, és l’inconvenient de fer manifestacions sense reivindicar cap projecte polític. Això sí, eren els que més cridaven.
- Molts avis i gent de mitjana edat que havia aprofitat per anar-se’n un cap de setmana a Brussel·les. Aquest no portaven res identificador
Total, que amb aquest ramat vam arribar fins a la Gare de Midi, on van llegir un manifesta bastant incoherent. Més que res perquè estaven allà demanant als quatre vents la independència quan a la manifestació hi havia grups que ni tan sols recullen la independència en la seva declaració de principis. Després d’això van tocar l’himne. Atenció: no és els Segadors. És l’himne que uns friquis havien composat per a l’ocasió i que la lletra és tan original com: som 10.000 a Brussel·leeees, soooom deu miiiiil.... Lírica en estat pur. El pitjor era el tio que la cantava a l’escenari que devia ser monitor d’esplai o similars perquè animava al públic dient: “A veure com canteeeu???” I tothom allà: Sooom 10.000 a Brussel·leeess. I ell: Molt bé, però quasi no us sento!! Haureu de cantar una miqueta més fort!!! I la gent: SOOOOM 10 MIIIIIIL!!! Que més d’un iaio va sortir d’allà que li havien de fer el boca-boca i recordar-li que cridar a ple pulmó i fumar caliquenyos no és gaire compatible. Total, que quan li va semblar que el volum era l’adequat van començar a cantar dient: Vinga!! Amunt les banderes!! I la gent va començar a onejar les banderes...jo pensava que en qualsevol moment apareixeria per allà el ZP, més que res perquè allò semblava un míting. Al final, van tocar els Segadors que era l’únic acceptable, més que res perquè no canvia mai, el canti qui el canti.

A la tarda, vam anar a fer una volta pel centre. Estava pleníssim de catalans i de guiris que preguntaven de què eren les banderes, què fèiem allà i coses similars. Allà ens vam trobar amb un català força estrany. Era un paio com de 60 anys que duia penjat del coll com una mena de cordes amb uns ossos plans i prims lligats. El meu col·lega que és d’aquests que parla amb tothom, li va preguntar què era i ell va dir: oh! Això és una guitarra d’ossos. Impressionant. I va afegir que “els instruments tradicionals estan molt poc valorats”. Jo pensava: perdona, però portes unes cordes amb uns ossos de pollastre penjant...diga’m materialista però molt valor no l’hi trobo. Llavors, el meu col·lega (que es diu Oriol, i a partir d’ara ho diré així per estalviar-me dir “el meu col·lega”), i ell es van endinsar en una conversació sobre el Jazz català, nosequin guitarrista i que el jazz de nosequi no els hi agradava perquè era massa....massa....ajazzat? Total, un freak.

Més tard, al passar per un carrer que tot és ple de restaurants un cambrer li va dir a l’Oriol que si li deixava la bandera una estona per penjar-la allà el convidava a una birra quan passés a buscar-la. Bé, al final va ser veritat i es veu que el van convidar a una birra. Per acabar el dia vam anar a un bar a prendre birres amb un altre company de la UPF que és de Jerc però mola discutir amb ell. El fet és picar-se sense malícia.

Barcelona
Ah! Barcelonaa! El mar, la plaça Masadas, el meu llit, el solet, els mossos, els amics...Vaig estar uns dies a Barcelona per a fer dos exàmens de la universitat. El primer em va anar normal però era bastant llarg, i el segon em va anar molt bé però al final he tret un 7,5. O sigui, que tan bé no em devia anar. Bé, tot i que em vaig passar els dies a la biblioteca vaig aprofitar per dinar amb l’Esther, anar al nou Hijos de Caín (es veu que el Caín aquest devia deixar bona herència perquè s’han fet un tros de local d’aquí t’espero....) amb l’Alba i el Marquez (persones que m’inspiren), repartir bombons belgues per la família, etc.

L’exposé d’aujourd’hui, una prova de resistència
Bé, avui crec que m’ha passat el pitjor des de que estic aquí i molt diria que acadèmicament des de no recordo quan, però almenys des de l’inici de la carrera. Ja veureu:

Avui havia de presentar una exposició sobre “els estats del Sud del Caucase: anàlisi de la seva fragilitat”. Un tema apassionant, ja ho sé. Sé que tots m’envegeu per haver pogut fer una exposició així. Bé, com us podeu imaginar, poca gràcia em feia a mi posar-me davant de 15 francòfons que hi ha aquesta classe i començar a xerrar en una llengua que no és la meva però sí que és la seva durant un quart d’hora. Estava jo que feia dies que em treia la son, de l’emoció. Per començar, aquesta exposició ja tenia dos problemes:
- Com que fins la setmana passada vaig estar fent exàmens a la UPF he tingut molt poc temps per a preparar-la. Ja sé que és culpa meva però és així
- Com que vaig estar una setmana a Barcelona em vaig saltar les dues classes on la gent exposava, així que he anat sense veure cap exposició abans. Bien!
Total, que em planto allà a la classe i la profe pregunta si algú vol ser el primer. Jo dic que “mua” perquè així m’ho trec de sobre i no m’estic tota la classe nerviosa. Bueno, reconec que quan estava allà davant de tota la gent he pensat: a prendre del sac....i he dit l’exposició de pressa i amb molts nervis per treure-m’ho de sobre. Segurament ho he fet fatal. Molt probablement hagi sigut una exposició pèssima. Però molt pitjor que no saber una llengua és no saber on està el límit de la humiliació cap a una persona (humana). I no ho dic per mi, ho dic per la que es fa anomenar professora però que jo prefereixo anomenar-la com un tribunal d’excepció en tota regla. Se suposa que quan fas una exposició el professor comenta alguna cosa del treball, algun punt concret o així...a mi m’ha començat a bombardejar sobre el tema de la llengua amb un armament tal com aquest:
- No parles bé, has de vocalitzar, dir bé les coses (jo aquí pensava: doncs ja ho sé)
- Quan temps has estudiat francès (aquí jo ja no tenia ganes de parlar i m’he limitat a dir: “poc”)
- Per què has vingut aquí d’Erasmus si no saps francès? (si hagués sapigut li hagués dit: perquè la meva universitat considera que tinc prou nota d’expedient per anar-hi i perquè si la universitat de Brussel·les vol gent que domini de francès que demani un nivell determinat com fan altres universitats. Sort que no sé dir tot això, perquè si sàpigues dir-ho segurament li hagués dit: doncs si arribo a saber que estàs tu, no vinc. Perquè això també sabria dir-ho. En realitat, m’he limitat a no contestar)
- A tot això, un que hi ha a aquesta classe que és super repelent i va de guay perquè sap parlar en castellà (quina gran cosa!), m’anava dient: és que has de vocalizar más... I jo pensava: o calles o et foto una òstia que tu si que no vocalitzaràs en la teva vida...”
Bé, l’ofensiva a durat com 10 minuts, jo estava allà intentant aguantar el tipus, sentint-me una mica com els del Pressing APM. (Sabeu a l’APM quan surt gent que es pica i les imatges d’hòsties del Pressing Catch? Doncs així però sense defensa possible). Després, per fi, s’ha posat a comentar coses del treball, que no és per res, però que és la seva feina, i m’ha dit algunes que eren certes i que no eren del tot negatives, però bueno, després d’estar 10 minuts saltant a una banda i l’altra de la línia que talla la crítica i la humiliació ja no li he donat gaire valor. En aquell moment, tampoc no li he donat gaire importància, estava entre alleugida perquè no m’havia de preocupar més de l’exposició aquesta que em treia la son, i cabrejada perquè considerava que la senyora professora s’havia extralimitat en les seves crítiques. Quan m’he assegut la noia de davant s’ha girat per dir-me que s’oferia per corregir-me el treball final de l’assignatura. Què maca. La seva col·lega m’ha dit que li sabia greu però que la profe sempre es passava molt en les crítiques i que no ho havia fet tan malament i que s’havia entès. Què maques. M’ha alleugit una mica, tot i que no gaire. Que mira que els hi agraeixo moltíssim però que d’elles no depèn la nota que em posin en aquesta assignatura.

Total, avui que havia de ser un dia d’alleujament i felicitat perquè acabava la merda d’exposició aquesta i perquè només em queden dos dies de classe abans d’unes vacances de 20 dies, ha hagut de venir la bruixa aquesta a espatllar-m’ho, Cagun Judes. No és que no accepti crítiques però penso que no és manera de tractar algú que intenta treballar-s’ho. I perquè si jo portant dos mesos a Bèlgica, sàpigues parlar francès com un belga no seria una persona normal. És que és tremendo: jo vinc d’un lloc on et diuen que parlis en català als estrangers perquè puguin aprendre i on cada paraula dita en català és rebuda com un símbol d’integració. I arribo aquí i em demanen que parli perfecte i que si no sé parlar que no vingui. Doncs mira, maca, m’estic deixant les peles en el teu puto país, que per cert no m’agrada gaire, i m’esforço per aprendre una llengua quan la meva ni tan sols està reconeguda com a tal a la Unió Europa. La pròxima exposició en català, amb estelada de fons i contraatac preparat!

Bye Bye Belgium

El dia 13 de desembre de 2006 la cadena televisiva RTFB (televisió pública de la zona francòfona de Bèlgica) estava emetent un documental sobre la crisi econòmica de la Valònia. Normalitat. De cop, l’emissió s’interrompia i apareixia un especial informatiu on la cara més popular del telediari belga (una mena de Ramon Pellicer belga) s’adreçava a la població dient: “la situation est grave. La Flanders a proclamé unilateralment son independence. La Belgique n’existe plus”. A això, li seguia un especial informatiu un es donaven primícies del calibre que el rei havia abandonat el país o que els trens estaven aturats a la frontera entre Flandes i Valonia, alternant amb declaracions d’alguns diputats flamencs i valons. Era mentida, és clar. Però fins una hora després no es va desvetllar i un cert pànic es va anar apoderant de la part francòfona. Les reaccions negatives no es van fer esperar i es va qualificar “d’irresponsables” a tots els que havien col·laborat amb el fals documentals. Ells van dir que s’havia fet per conscienciar a la població flamenca de la por que tenen els valons (que són de la regió empobrida) cap a la independència de la regió flamenca (la més dinàmica del país). Aquesta consciència també havia de servir per a fer veure que la independència de Flandes és una situació que es pot donar, tal com anunciava el rètol que desemmascarava la ficció televisiva: Ceci n’est peut-être pas une fiction.

Més enllà d’això, penso que hi ha dues reflexions interessants a fer. Per una banda, posa de manifest l’alt grau de confiança en els mitjans de comunicació; ens creiem tot el que diu la televisió. La manipulació informativa pot ser tant gran com informar que un estat sencer ha desaparegut (amb tot el que això comporta) i, no només la població, sinó que altres agències televisives (sobretot ianquis) van creure la notícia i la van retransmetre en primícia. Bé, el grau d’influència és llavors enorme. El fals documental mostra, a més, alguns muntatges d’imatges bastant mal fets i algunes incoherències que fan fàcil descobrir que no pot ser veritat. No obstant, es va creure que realment havia passat just fins una hora després quan la cadena ho va desmentir.
Per altra banda, s’adiu una reflexió sobre la composició dels estats. La frase “la Belgique n’existe plus” té un significat demolidor. No és que una part del territori s’escindeixi sinó que el territori, fins al moment considerant nacional, desapareix. A banda de les moltes implicacions que això podria tenir (fronteres, integració europea, moneda, i un llarg etcètera), això suposa que el que coneixem com a Bèlgica, no és res més que la suma de dues comunitats: la flamenca i la valona. Això vol dir que la nació belga o el poble belga és tan fictici com el documental. I jo pregunto com de perdurables són nacionalitats artificials, inventades sota un supòsit d’unificació nacional inexistent. Quin ha de ser el sentit nacional, quin ha de ser el lligam d’unió en un “país” on les unions reals han acabat definint el seu destí i posició en el món, a cavall de dos estats cosins – germans (Païssos Baixos i Estat Francès). En quin node es mantenen els vincles entre aquestes dues comunitats.

Aquí us deixo alguns dels vídeos que he trobat:

(L’edició informativa especial original)
http://www.youtube.com/watch?v=AmcsA9DMPTw&feature=related

(Entrevista al director del documental)
http://www.tv3.cat/videos/1052379/Entrevista-a-Philippe-Dutilleul





Canviant totalment de tema, el mateix dia que el PP guanyava les eleccions a Galícia i el PSE i el PP s’omplien la boca parlant de democràcia a Gasteiz, ens va deixar el Pepe Rubianes. Penso que tantes desgràcies en un mateix dia és ja, com de mal gust. No obstant, sempre ens quedarà riure'ns fins que ens faci mal la mandívula davant els monòlegs d'aquest galaico-català. Dels altres, millor no en parlem.

Carnaval Binche

Com tots sabeu fa poc va ser el Carnaval, i pel que m’ha arribat a les oïdes, vosaltres tampoc no el vau desaprofitar: hi ha hagut gent que anava d’Equipo A per la Gordíssima amb furgoneta inclosa, altres que al dia següent no es podien ni moure, i altres que han guanyat premis a disfresses originals. En fi, nosaltres vam anar a un poble que es diu Binche a veure que fèien. Però per desgràcia vam arribar una mica tard. Binche és un poble que hi ha a uns 60 kilòmetres al sud de Brussel·les, proper a Charleroi i que té fama de fer el carnaval tradicional. Vam saber que el celebraven perquè el François va buscar per internet a l’hora de dinar però per quan ens vam moure ja eren les 5 de la tarda i vam acabar arribant allà a les 6, després de pagar una sablada al tren (17 euros per cap). Jo ja em començo a afartar de l’astillada dels transports públics, que a més tampoc no donen tan bon servei perquè el tren que anava jo ben bé podria ser el que portava el soldats a la Línia Maginot, allà pels vols de 1914...quina estafa. Total, que vam arribar allà quan al carrer ja no hi havia gaire animació però sí molts borratxos.

El que és tradicional de carnaval aquest és que els “Binchelencs” es disfrassen d’una manera molt rara (hi ha fotos més avall) amb una mena de vestit bordat, com de torero però menys caspós, un barret com aquells que surten als còmics quan algú té mal de queixal i uns zuecos que els hi obliguen a caminar i a ballar que ni el Manuel Fraga el dia de la boda de la seva rebesneta. Més o menys així:

I vestits així es van passejant pels carrers de Binche, que és un poble bastant petitet, acompanyats d’una “orquestra”. És com una barreja entre una colla de tabalers i alguns instrument de vent. Però els tabalers eren tan dolents que tocaven tots la mateixa base i tots portaven tabals de caixa...La gràcia del Carnaval és que els que van disfressats que es diuen “Gilles” (no entenc per què, ja que Gilles és un nom propi, bastant habitual a Bèlgica), van carregats amb una mena de mandarines vermelles que els hi diuen “taronges”. (I no és una taronga, llestos!! Perquè les taronges en català, en francès es diuen “oranges” i les mandarines, doncs, mandarines igual). Bé, doncs els Gilles aquests van llençant al públic les seves taronges i la gràcia és que: si agafes amb la mà la taronge la pots tornar a llençar als Gilles, però si la taronge et dona a alguna part del cos, llavors no els hi pots tornar. El joc consisteix en agafar les taronges al vol llençar-se-les als Gilles perquè es piquin i llavors comenci una “guerra de taronges”. Què bonic! Llàstima que per quan vam arribar ja gairebé havien acabat les comparses dels Gilles i no vam poder participar en cap guerra de taronges.

Ale, aquí vos deixo algunes fotos:

Auto-foto

L'Hotel de Ville a la Grand Place

La Grand Place i jo

El François amb una estatua rara

Els Gilles i gent

Passen els dies…

Com cantaven els Eskorbuto “pasan los dias, pasan los años...”, doncs, sí, els dies van passant i a “lo tonto” ja portem aquí un mes exacte! Bé, no és que sigui gran cosa, perquè si féssim un càlcul ràpid, ens donaria que això representa un 0,3% de la meva vida, però a mi em fa il·lusió i ho celebraré fotent-me un bon “trago” de patxaran abans d’anar-me’n a dormir. De tota manera, com que fa bastant que no actualitzo, avui anirem per parts.

a) Les classes: Al final no vaig fer l’assignatura aquella del Món Àrab perquè em semblava una mica rotllo però n’he agafat una altra que també té tela. Es diu “Aproximació socio-política al Caucas”. El Caucas és aquella regió que hi ha entre el Mar Negre i el Marc Caspi, que toca a Rússia pel nord i on constantment hi ha uns saraos considerables. (Us ho explico perquè no teniu per què saber-ho). Per a aquesta assignatura he de fer una exposició oral (què bé, irònic) i un treball final. Pas d’examen. A mi, el tema que m’ha tocat és “Les regions del Sud del Caucàs: anàlisi de la seva fragilitat”. De moment, no tinc ni idea de quines són aquestes regions ni de perquè són fràgils. Vaya por dioses. La part bona és que el tema d’aquest treball seria el que els politòlegs diem, tant petulantment, “enginyeria constitucional” i això mola un “punyao”. De la resta d’assignatures, una és la de “El segle de la Shoa i els genocidis” que va en la línia que el profe parla i els alumnes fan preguntes repel·lents. Les altres dues són “Gènere i Política” i “Règims Polítics dels estats d’Amèrique Latine”. El que passa que no us puc explicar gaire perquè encara no hem fet classe. Resulta que la profe estava malalta. Això ja va passar dijous, arribo a la classe i uns moments després apareix un vell dient que la profe estava malalta i que no hi hauria classe. A la UPF això acostumava a ser motiu d’alegria: hi havia gent que anava al bar, altres jugaven a les cartes i els més aplicats se n’anaven a la biblioteca a avançar feina. Aquí allò semblava un drama. La gent cridava super enfadada perquè no hi havia classe. El dia següent tornava a tenir classe amb aquella dona però com que no sabia si n’hi hauria o no al final vaig acabar-hi anant per por que hi hagués i jo no aconseguís els apunts (no conec ningú d’aquella classe). Total, tampoc no va haver-hi classe, va venir el mateix vell de l’altre dia, que jo crec que cobra un plus de perillositat, i la gent va tornar a cridar i quasi quasi a amenaçar-lo de mort. Pobre vell. Per altre banda, avui he començat la classe de francès. A la classe només som 5, tot i que avui erem 7 però dues noies no vindran més perquè les canvien de nivell. El que és brutal és la profe. No para de riure, de fer bromes, bueno, un cachondeo, vamos. Ja ha començat el tema quan estava demanant noms per fer la llista i una noia finesa li ha dit que es deia “Cristimaniiala” o algo així. Total que li diu el nom i es comença a riure. Però no a riure poc, a tronxar-se. Sabeu aquell video de l’APM de “Abril - cerral”?. Doncs molt semblant. Ella reia perquè era molt difícil d’escriure però cada cop que la noia li repetia reia encara més. Al final la pobre finesa tenia una cara de circumstàncies.... Al final de la classe, no sé ben bé perquè la profe m’ha regalat com una mena de revista i un pòster, però no l’he entès massa. Ella m’ha dit que era perquè havia entès una conjugació (que per entendre-ho no calia saber francès sinó lògica), però no he entès si a cada classe li donava alguna cosa a algú o m’ho donava perquè s’havia llevat generosa. Bueno, a mi la classe m’ha agradat força, la profe s’ho curra bastant, li dóna vidilla a fer tres hores de francès un dimecres a les 9 del matí. I això, no és poca cosa.

b) L’oci: Bueno, a banda de fer birres pel barri no es pot dir que haguem fet gaire cosa. El dissabte vam decidir anar a fer una volta pel centre, a veure què tal. El centre de Brusse·les, la veritat és que es bastant animat, sobretot la zona al voltant de la borsa. Hi ha mogollon de bars que obren fins tard, discoteques, etc. Vam anar a un bar que m’havia recomanat un menorquí de la uni, que havien de posar rock, ska...etc. Fiasco. El bar tenia dues plantes, una primera era discoteca amb musica xumba-xumba (ho sento per aquells que sapigueu distingir entre teckno, maquina, dance i noséquèmés però per mi, això és xumba-xumba) i una sala avall on hi havia música amb directe: un tio que intentava cantar “La Bamba” però que no se la sabia o algo perquè sempre es quedava encallat en la part de “yo no soy marinero...”. Ho va intentar tres vegades, però va veure que no podia i va decidir canviar de cançó. La part positiva que tenia aquest lloc és que la birra va un mòdic euro. Que amb cinc euros ja vas de cantó. No està mal. Per l’altre banda, vaig caure en la profunda reflexió que els belgues tenen un problema molt greu: no tenen patxanga. I això condiciona molt la festa. M’explico: a qualsevol persona li poden agradar o no Los Chichos (a mi no m’agraden) però si de festa sona una cançó seva, tothom comença a picar palmes i de peus a terra i a cantar el tros conegut; és a dir “ni mááá ni menóóó´”. I això mateix passa amb “Mil campanas suenan en mi corazón” que no sé de qui és, amb “Sin documentos” de Los Rodríguez i amb les cançons de la Shakira. Potser cap d’aquests no seran exponents de la música però jo crec que es mereixen un tirador de birra amb la seva cara dibuixada a cada local de festa de Barcelona. Per la seva gran aportació. Des d’aquí els felicito.

c) La justícia: No us ho havia dit però resulta que vam rebre una carta de la Policia, conforme ens havíem de presentar a Comissaria. Bé, la carta la va rebre el François però ara us ho explico. Com vosaltres, jo també pensava: què hauré fet?. Dec haver fet alguna cosa dolentíssima sense saber-ho i aquí és delicte i jo no ho sabia, senyor jutge, i ja sé que la desconeixença de la llei no eximeix del seu compliment, però perdoni’m, per seguretat jurídica. Bé, res d’això. Vam arribar a la comissaria i ens van passar a una sala on hi havia una parella de vells i un pare amb el seu fill. El fill tenia cara d’atontat però, a banda, també tenia aquella cara que se’t queda quan l’has liada mogollón i algú va a donar la cara per tu i et sents en deute. Doncs, aquesta mateixa. El panorama no era gaire acollidor, però va venir més gent i vam veure que tothom duia un paper semblant al nostre. Per fi, van cridar al François i al cap de pocs minuts, la policia surt i demana per algú que es digués “Muitalva o com ça”. Jo li vaig dir que em deia Muitalva o com ça però que a mi no m’havien citat que el que tenia problemes amb la justícia era el meu company i que jo no en sabia “rien de rien”. No res, em va dir que passés que la Comissària també volia veure’m a mi. Cagada màxima. Jo buscava llocs per fugir però no n’hi havia, així que em vaig conformar en entrar a veure què redimonis volien. El despatx de la Comissària era molt raro, tenia una bandera belga que jo podria fer servir de cobrellit i al costat una bandereta de la URSS. Tot una mica estrany. Total que arribo allà i me’ls trobo xerrant animadament sobre quin pis vivíem. Resulta que només volien assegurar-se que vivíem allà (al nostre pis, no a la Comissaria). Què dius, jodó! I per això tants maldecaps, tants ensurts, tants papers, tanta espera i tants salaris que pagueu? Vaya tela que teniu. Pitjor que els Mossos. El que hi ha aquí és un control administratiu brutal i unes ganes de perdre el temps que no vegis.

Avui no hi ha fotos, ho sento
petonets!

Quatre generacions

Quatre generacions entre aquestes dues dones...

...i la meva àvia que és besàvia, i a mi que em fa il·lusió.

Classes, Antonium i molts dubtes

A ritme de jubilat d’una actualització per setmana, la veritat és que se m’ajunten les coses per explicar i acabo per penjar unes parrafades que no sé si de debò us les llegiu o només mireu les fotos...

Aquesta setmana no m’ha passat res massa nou però he anat a les primeres classes i, la veritat, no m’acabo de sentir còmode. Per començar, totes les Erasmus que conec han anat a tantes classes com podien per veure quines els hi agradaven més; per variar jo m’he equivocat i només he anat a les que pensava que m’interessarien. Per continuar les classes duren dues hores i no hi ha cap pausa com sí que fèiem a la UPF. Els tres primers quarts d’hora entenc la majoria del que diuen, els següents em perdo una mica, però l’última mitja hora em sento, una mica com la noia aquesta:

http://www.youtube.com/watch?v=WKeTAdCWe9A

No s’entén res! Per acabar, em sembla que les avaluacions seran bastant més fortes que a la UPF. Ara, penso en la UPF i em dóna la risa (ja sé que és un barbarisme però em permeto la llicència lingüística perquè queda millor). A la UPF et deien: “hi ha un dossier de lectures per les pràctiques...” i tu pensaves: “bueno, doncs si algun dia no tinc res a fer ja em llegiré un tros...” anaves a les classes de pràctiques, deies el primer que et passava pel cap i al final et posaven un 8. Olé, això és educació i la resta són tonteries. Aquí ja hauria de llegir-me tres llibres per dues assignatures (o sigui un total de 6) i per l’altre tinc un llista de bibliografia que surten uns 6 llibres per tema, i n’hi ha 12 temes!! Que jo crec que només hauria de llegir alguns llibres o alguns capítols perquè si m’he de llegir tot això, a banda que hauré de demanar un préstec al banc per poder comprar-me tants llibres, quan acabi de llegir-me tot això ja m’hauré llicenciat. Bé, les assignatures són, de moment:

• Gènere i política: l’assignatura és interessant però ja m’imagino que serà tot des d’un punt de vista massa acadèmic i reformista. Per aquesta m’he de llegir tres llibres que ha escrit la meva pròpia profe i que ja ha dit que aquella matèria no l’explicarà. La professora m’agrada bastant i, a més, tinc un treball que vaig fer sobre “Gènere al Parlament de Catalunya” que podria colar com a treball del curs si és que vaig molt estressada. Examen final.


• Règims polítics dels Estats d’Amèrica Llatina: és la mateixa profe que abans, també m’he de llegir tres llibres i fer un treball (i per aquesta assignatura no tinc cap treball ja fet, així que l’hauria de fer). L’avantatge d’aquest curs és que al ser de l’Amèrica Llatina, hi ha molta informació en castellà. Examen final.


• El segle de la Shoa i els genocidis: va ser una classe força estranya, no vaig entendre de què punyeta parlava el professor perquè canviava de tema cada 5 nanosegons i jo no podria veure la relació. En aquesta classe la gent fa preguntes a l’estil de: “Professor, ha llegit l’últim llibre de (nom estranger)? Què li sembla la visió que dóna sobre l’existencialisme?. La part bona és que no hi ha examen final sinó un treball sobre un genocidi o un crim de guerra o així. Algú té idees?


• Aproximació sociopolítica al món àrab: doncs no em va agradar gens l’assignatura. És la de la llista infinita de lectures. Sé que m’hauria d’interessar però no tinc ganes de fer-la: tot és sobre les diverses guerres que hi ha hagut al món àrab, alguns moviments culturals i polítics....ja sé que sembla molt interessant però jo no ho veig clar. Em dóna la sensació de ser aquella assignatura on no aprens gran cosa i dos mesos després tot se t’ha oblidat. A més, l’avaluació és bastant xunga: una exposició oral (jojojo), participació a classe i un examen final. Que jo pensava, bueno l’exposició encara però participar nooo! I llavors diu que l’exposició es pot canviar per un treball. I la participació? La participació, no. A més, la professora em posa nerviosa perquè cada cop que diu una paraula es posa a dir la traducció en àrab i a explicar-nos la formació de la paraula, la qual cosa no té cap sentit perquè ningú no aprendrà àrab en la seva classe. Em sembla que aquesta no la faré.

M’he adonat que els que venim de l’estat espanyol som els que pitjor parlem, tant en anglès com en francès. A la ULB hi ha moltes Erasmus de l’Europa de l’Est i tenen un domini brutal. Que quan les vaig conèixer parlaven tant bé en anglès i en francès que vaig pensar que eren canadenques!. Suposo que aquesta deu ser la diferència entre tenir herència del Caudillo ha tenir herència de la malaguanyada URSS.

Per altre banda, ahir anàrem a l’Atomium. L’Atomium és aquella estructura de les boles que hi ha a Brussel·les. En realitat està a una punta de Brussel·les i el van construir per a l’exposició universal. Representa un cristall de ferro augmentat 165 bilions de vegades. Què científic.

La veritat és que el dia no acompanyava gaire, està molt ennuvolat i feia un fred de mil dimonis, però tot i això vam decidir pujar. L’Atomium té nou boles de les quals se’n poden visitar 5: la de dalt de tot és un mirador/restaurant, la del mig un bar, dues boles més són d’exposicions i l’altre és com un espai per aparcar els nens. De les altres quatre, tres alberguen coses tècniques i ultrasecretes i l’altra està reservada per a esdeveniments privats (¿?). Primer vam anar a la de dalt de tot, al mirador. La veritat és que per mirar no hi havia gaire perquè feia molta boira però era curiós. Allà hi havia uns espanyols que l’únic que els interessava era trobar on estava Espanya. Sabeu aquells cartells que posen a vegades als miradors que posa “Tokio: 7363 quilometres”. Doncs ells, allà cridant com bojos fins que van trobar un cartell que posava “Madrid: 1430 quilometres”. Llavors van respirar tranquils i després d’aquest gran gest patriòtic se’n van anar a dinar al restaurant. Davant de l'Atomium hi ha una cosa que es diu "Mini Europe" i que vindria a ser com un "Catalunya en miniatura" però a nivell europeu. Doncs, per que veieu quin nivell té de l'estat espanyol tenen una representació de San Lorenzo del Escorial i d'una plaça de toros!! Que jo no demano que surti res català (que a més segur que el posarien com "Espanya") perquè en realitat m'és igual però jo penso que una plaça de toros, doncs com que no caldria i que, per exemple l'Alhambra de Granada és molt més important que El Escorial. O no?

Després vam baixar a veure les exposicions. En realitat és una exposició permanent sobre l’Atomium força avorridota i una de permanent. En aquest cas la permanent era sobre l’Antàrtica. Era l’exposició més estranya que he vist mai. Per començar es pujava per les escales mecàniques que van de tub a tub però estaven com molt fosques i t’anaven posant sorolls com d’animals i hi havia unes marques a la paret com si fos un termòmetre. Jo tenia una mica de por però el François no em va fer gens de cas així que em vaig haver d’empassar la por. Després de l’escala fosca s’entrava a un lloc molt estrany. M’explico, era com una mena de passadís però fet com amb llençols, molt estret i baixet i amb una llum ultraviolada de color blau. Suposo que pretenia representar el Pol Sud. En realitat a mi em recordava més a un decorat d’aquell que els hi posen a les models per fer-se fotos xules així que ens vam posar a fer-nos fotos com aquestes

No estan retocades, eh? Van sortir així sense flash ni res! Més endavant, sortien del laberint aquest i hi havia alguns panells amb informació, fotos i vídeos sobre l’Antàrtica però tot amb la llum aquella blava. L’exposició en sí era bastant maca però una mica estranya. I així, entre el mirador, els espanyols i l’Antàrtica ens vam passar tres hores allà, fins que vam tornar a casa nostra a dinar.

Per acabar, us vull explicar que el divendres vaig sortir bastant desmotivada de classe; estic farta de no entendre tot el que em diuen, de no sentir-me còmode i enyoro bastant la UPF, on per quatre patades mal donades et posaven un vuit. Qui ho anava a dir, després de quatre anys maleïnt-la enyorar anar a la Pompeu. Però sí, esyoro saber que no passa res per arribar 5 minuts tard, saber que et posen molta por amb les avaluacions però que al final no és per tant, tenir controlades les assignatures perquè saps que hi ha tal manual o que si no pots anar algú et deixarà els apunts...Total, que em pregunto si ha estat bona idea venir aquí...tot i que de moment no hi vull pensar gaire.

Porteu-vos bé